Fa molts anys el valencià es parlava més que ara, era un signe d'identitat de la Comunitat Valenciana. Ho parlaven per que per a ells era la seua llengua materna ja que tots els familiars, els amics, els coneguts, els venedors, etc, ho feien.
Però el més important és que ningú t'obligava a parlar en Valencià i tenien com a segona llengua el castellà.
En la meua casa som valencians parlants, els meus pares em parlen en valencià i jo a ells els conteste en valencià. Fins que van arribar els meus germans, ells encara que ho entenen no ho parlen. Però a mi, sí em parlen en valencià però a ells no. Al mi personalment m'encanta aquest dialecte, és com posseir un tresor que no tots tenen. Per al mi és la nostàlgia de familiars que ara ja no estan ja que sóc molt familiar, parlar en valencià amb la meua família em resulta gratificant encara que tinga un valencià una mica barrejat, foneticament parlant, ja que la meua mare és de Novelda però té influències del Pinós i el meu pare d'Elx.
El Valencià és important perquè avui en dia en aquesta comunitat és necessari per a obtenir un lloc de treball. I a més forma part de les nostres arrels. En aquesta època amb el de la crisi cal obrir-se més portes a l'hora de trobar treball i el valencià és la clau perfecta per açò.
El que no veig just és l'obligació o l´ imposició d'aquest dialecte. Les persones estrangeres que s'incorporen a llocs de treball o fins i tot els xiquets que entren a estudiar no entenen gens i els costa més adaptar-se. M'agrada parlar valencià.
